dijous, 9 de maig del 2013

LA DARRERA PASSADA

No hi ha paraules. No hi ha explicació possible. Una trucada de telèfon t’esgarrinxa el cor. No hi ha res a fer. Un accident, un maleit accident, ens ha pres, per sempre, a una persona estimada. Aquesta sensació de buidor, d’inmensa buidor, l’hem viscuda aquesta setmana a Les Peces, a Albinyana i a molts indrets del Penedès. El tractor rodes enlaire ens explicà que el Ton Canals ha llaurat la darrera passada. Es fa difícil explicar qui era i com era el Ton. Tots els que hem tingut la sort de compartir estones amb ell hem estat afortunats. Enraonador, amable, feliç, entregat al seus, al seu poble i a la seva terra.. I treballador, incansable. Si diuen que la cara és el mirall de l’ànima, aquest dijous al matí molts tteníem l’ànima plorosa. Una barreja d’impotència, ràbia i dolor. Un silenci escruixidor barreja de respecte i commoció es vivia a dins i a fora de l’església del Sagrat Cor de les Peces. Fa temps que sabem o hauríem de saber que la mort no és sinònim de justícia. Que les vides s’estronquen en pocs segons. Que els anhels i les esperances s’esvaeixen com si fossin fum. En una ocasió vaig llegir que al llarg de la vida de cada persona s’hi apropen persones estels i persones estrelles. Les persones-estels són fugisseres, enlluernen, però desapareixen. En canvi, les persones-estrelles són constants, no fan soroll, les trobes a diari, sempre hi son, no et fallen mai. No en tinc cap dubte que l´ Anton Canals ha estat per a molts una d’aquestes persones-estrella.