EL GENER DELS COMIATS

Parlem de tu, però no pas amb pena. Senzillament parlem de tu, de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim que va anar marfonent-te, de les teves coses parlem i també dels teus gustos, del que estimaves i el que no estimaves, del que feies i deies i senties. De tu parlem, però no pas amb pena. I a poc a poc esdevindràs tan nostra que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te, a poc a poc seràs un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo (Miquel Martí i Pol)

Acabem de deixar enrere el primer mes de l'any. Aquest gener ha estat carregat de dolor al municipi d'Albinyana, ja que ha estat el mes amb més defuncions dels últims anys. A tots els nuclis s'ha viscut -amb els ulls entelats i el cor encongit- la marxa d'alguna persona coneguda i apreciada.

En l'àmbit personal he sentit molt propera alguna d'aquestes pèrdues per la relació estreta que hi havia mantingut. Per exemple, amb en Jordi, un veí de Bonaterra II amb qui vaig compartir grup municipal a l'ajuntament d'Albinyana, i que, amb els seus veïns del carrer Monegros, l'hem acompanyat en els seus darrers dies en la fredor d'una habitació d'hospital.

També la Maria d'Albinyana, el Josep a Les Peces, tres veïns de la Papiola: el "abuelo" Manuel, l'àvia del municipi; la centenària Rafaela, o l'Àngel que vam acomiadar als seus seixanta-sis anys, després d'una llarga malaltia, són altres persones a qui s'ha donat el darrer adéu.

I el dolor també ha arribat a altres llars del municipi per la pèrdua de familiars: el pare del Juan, la mare del Loren a o la pèrdua de la persona més estimada pels germans Sílvia i José...

Cadascuna d'aquestes persones finades havien escrit un llibre particular, singular i irrepetible. Han tingut una trajectòria vital intensa, plena i rica d'històries. Totes elles han estat lluitadores, afables i valentes; han estimat i s'han fet estimar pels seus familiars, pels seus coneguts, pels seus companys de feina, entitat o generació.

Exemples de compromís i humanitat. Bona gent que es fa dolç recordar. I tal com deia García Marquez, "la mort no arriba amb la vellesa sinó amb l'oblit". Humilment, sóc un més que mantindré viva la seva memòria.

Sóc conscient que la majoria eren persones d'edat avançada: persones grans. Però, almenys per a mi, no deixaran de ser Grans Persones. Moltes han marxat víctimes de la malaltia del Càncer. Precisament escric aquestes ratlles, avui 4 de febrer, dia Mundial del Càncer.

Una malaltia que tot i la realitat desoladora i colpidora dels nostres dies hem d'esperar que els esforços mèdics, la consciència social, els estils de vida saludable, la detecció precoç, la recerca i la investigació ens permetin albirar un futur millor on es redueixin el nombre de víctimes mortals.
Amén.

Estenc la mà i no hi ets. Però el misteri d'aquesta teva absència se'm revela més dòcilment i tot del que pensava. No tornaràs mai més, però en les coses i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta de la vida que visc, no solitari sinó amb el món i tu per companyia, ple de tu fins i tot quan no et recordo, i amb la mirada clara del qui estimen sense esperar cap llei de recompensa. 

( Miquel Martí i Pol)