DIADA NACIONAL DE CATALUNYA
ONZE DE SETEMBRE DE 2014
Acte al cementiri velll d'Albinyana, davant la Fosa Comuna de les víctimes de la guerra
Benvolgut
President del Consell Comarcal, coordinador territorial de Joventut,
autoritats, regidors d’Albinyana i d’altres municipis, representants d’entitats
i associacions, benvolgudes amigues i benvolguts amics.
Permeteu-me
que engegui aquestes paraules amb l’agraïment sincer per la vostra presència en
aquest magnífic indret : el cementiri vell d’Albinyana. És un acte senzill, emotiu però carregat de sentiment. Aquí, cada matí de l’Onze
de Setembre honorem les víctimes de la guerra. La gent que va deixar la vida en
la defensa dels ideals. Són els nostres líders anònims.
Celebrem enguany
una Diada Nacional de Catalunya especial i diferent.
Avui fa 300 anys
que va caure Barcelona davant les tropes borbòniques, després d’un cruel setge
que va venir seguit d’una dura repressió. Però, qui va resistir fa tres segles
a la capital del país? Doncs, les classes populars que van forçar als dirigents
a organitzar la resistència.
I que passa al
cap de 3 segles? Doncs, el mateix. Avui l’impuls del sobiranisme, que beu del
mateix fil de la història –la voluntat de ser- sorgeix de la base. O no és base
Òmnium o l’ANC? Som la gent normal, que vol viure en un país normal, i que
tenim clar que hem de poder decidir que volem ser, on volem anar i com ho hem
de fer.
Aquest Onze de
Setembre de 2014 admet poques divisions, almenys entre els que compartim
l’objectiu del dret a decidir. Hi ha poca distància –per no dir cap- entre la
unitat i nosaltres mateixos. Aquest Onze de Setembre pot ser el primer d’una
nova etapa, una etapa plena d’incògnites i de reptes i, per tant, d’esperances
i oportunitats. I a la vegada, pot ser el darrer Onze de Setembre que tanca una
etapa de llums i ombres, amb encerts i errades, però que ja és una etapa
superada.
Avui i els mesos que vénen, la Història ens convoca amb
la solemnitat d’aquell 1714. I la resposta de cadascun de nosaltres determinarà
profundament el futur dels que vindran. També des del municipi d’Albinyana ens
comprometem a respondre dempeus,
amb l’ànim serè i l’esperit fort.
Sempre hem encarat l’Onze
de Setembre, no com un plany pel passat perdut, sinó com un esperó per al
futur, per guanyar aquest futur. No com una evocació del que érem, sinó com una
constatació que, malgrat Decrets de
Nova Planta, persecucions per terra,
mar i aire, o atacs diversos en forma de Lleis, prohibicions o censures hi som
i amb la ferma voluntat de continuar sent-hi.
Hi som
com a col·lectivitat que es reconeix a si mateixa, amb una continuïtat de llengua
i de cultura vinculada a un espai concret del món, i a la vegada amb la plena
disposició d’anar enriquint aquesta comunitat amb aportacions d’arreu del món,
com s’ha fet sempre, abans i després del 1714.
Hi som, tal com deia Jaume Vicenç Vives, en la Notícia de Catalunya “ Catalunya viu perquè ha de fer quelcom a la història. Això
és llei divina i natural, que no admet monstruositats biològiques. O surem o
ens enfonsem.... La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el
sí, no el si. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser. Aquesta
voluntat és indefugible, indeformable”
Hi som,
encara que algú que, per cinisme, menyspreu o per ignorància es vol riure pel
fet de celebrar cada Onze de Setembre una derrota. Ingenus.
Fa 300 anys, és ben cert que Catalunya va perdre, Però no va ser derrotada.
Algú pot pensar que Catalunya està
derrotada si avui jo, amb normalitat,
puc parlar amb aquesta llengua davant vostre, si tenim avui milers d’ estelades
i senyeres als balcons, si disposem de
mitjans de comunicació en català, si la immersió funciona a les escoles, o el català no fos la 9a llengua més parlada
a Europa, ensenyada a més de 160 universitats arreu del món, o la 8a en
penetració a Internet. O que no hi hagués funcionant les nostres institucions
d’autogovern, com la Generalitat, els Consells Comarcals o els ajuntaments, o
que el sentiment nacional s’hagués esllanguit tant que no es pogués reconèixer.
Hi som i
existim. I ens reafirmem en la direcció correcta. Com deia
ahir el President Artur Mas en el seu discurs institucional “No ens mou l’afany de ser millors que els altres sinó de
ser millors nosaltres mateixos. Aspirem, com tothom, a un futur millor.”
Es temps de ser autènticament demòcrates,
que vol dir acceptar la pluralitat en les opinions i en els pronunciaments. És
temps de no acceptar segons quines menes de seduccions o pastanagues. De no
doblegar l’esquena,
És temps de no rendir-se,
de tenir esperança, De no resignar-nos. I a la vegada per seguint treballant
per construir també des de casa, des d’Albinyana, les Peces, Bonaterra, la
Papiola o el Molí del Blanquillo, un sol poble, amb cohesió, sense
enfrontaments. Hem de ser radicals en el compromís d’estimar aquesta terra.
Avui molta gent
sortirà al carrer pacíficament. Amb el mateix propòsit –ser responsables del
futur- Gent de tota mena, de tota edat, de tota condició, de orígens diferents
i de llengües diverses. Gent normal, com la que aquest matí ens hem aplegat en
aquest indret.
“Catalunya
no és la dèria d’uns pocs sinó la voluntat de molts” Avui el país té l’ànim
encès. No hi ha ganes de plegar veles ni cuitar a fondejar en algun recer
tranquil. Al contrari, és moment de fer la travessia i arribar a l’Ítaca que
tantes generacions hi han somiat. Sense deixar ningú al marge. Sense renuncies
al que cadascú pensa. Amb cohesió social i respecte a tot tipus d’opinió.
No volem viurem de genolls ni demanar permís per ser
el som. Demanem respecte, demanem poder decidir. Aquesta és
la nostra fortalesa; proclamar la fermesa de les nostres conviccions, del
nostre compromís i de la nostra estima pel nostre país, per Catalunya.
Visca Albinyana, i Visca
Catalunya!!!
Onze de Setembre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada