AL CEMENTIRI VELL D'ALBINYANA, RENOVEM EL COMPROMÍS AMB LA LLIBERTAT

DIADA DE CATALUNYA – ALBINYANA

ONZE DE SETEMBRE DE 2016

Autoritats, representants d’entitats i associacions, amics i amigues,

Us agraeixo, un any més, la vostra presència en aquest acte senzill en el cementiri vell d’Albinyana. Un acte que es repeteix cada Diada Nacional carregat de sensibilitat i emotivitat. Aquí, cada 11 de Setembre, a la mateixa hora, honorem les víctimes de la guerra: Els nostres líders anònims que van deixar la seva vida en defensa dels seus respectius ideals.

Agraïment al Josep Maria Guitart per ser-hi sempre en l'acompanyament musical, a la Montserrat Güell per la lectura del manifest,  a la presidenta del Consell Comarcal, Eva Serramià  i a totes les entitats, clubs, associacions, partits polítics que heu participat en la tradicional ofrena.

Avui fa tres dies es va lliurar al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat la medalla d’or de la Generalitat, a títol pòstum a la Muriel Casal. Ella -que ens va deixar massa jove-, deia que per ser feliç “cal fer petits actes de generositat”. Aquesta presència vostre avui, ara i aquí, és un acte altruista i generós que, ben segur; ens omple,  íntimament, de felicitat.

Avui és Onze de Setembre. Pot semblar un dia més en una etapa plena d’incògnites i de reptes i, per tant, plena d’esperances i d’oportunitats. Però no és una Diada qualsevol. És un dia on es tornarà a demostrar de fortalesa dels milers i milers de persones que demanen major sobirania, més llibertat i un nou Estat per Catalunya.

Com a país, rebem massa menyspreus i constatem incerteses preocupants. A un ofec econòmic premeditat que provoca dolors i tensions a moltes famílies s’hi afegeix la manca d’inversions en infraestructures, retards ferroviaris constants que no ens mereixem, l’absurda situació de cases sense persones i persones sense casa, la persecució per voler viure plenament en català a l’escola. i, al damunt, hem d’escoltar tota mena de calúmnies i tripijocs. Davant d’aquesta actitud descarada, molts cops dissenyada des d’un govern d’Espanya insensible a la realitat que vivim a Catalunya, la Diada Nacional ens ha de permetre aixecar la veu per reclamar Dignitat.

Dignitat que es demana via concentracions i manifestacions pels carrers del país, que tenen totes elles un caràcter profundament cívic i pacífic. En els darrers anys, a cadascuna de les manifestacions celebrades, la lliçó donada és una crida a la democràcia, a defensar les idees, sense recórrer a la violència ni a l’exclusió, a construir el futur a partir del que vulgui la majoria del poble.

Recordo a Barack Obama, just ara que està al final del seu mandat quan va arribar a la presidència del Estats Units, fa vuit anys i deia:

“Res no pot frenar el poder de milions de veus que demanen el canvi. Un cor de cínics ens han dit que no podem fer-ho, però es farà més sorollós en les setmanes i mesos per venir. Ens han demanat que ens aturem a veure la realitat, ens han advertit que estem oferint falses esperances al poble d’aquesta nació. Però alguna cosa està succeint i és que no hi ha falsedat en l’esperança”.

M’aturo aquí per demanar no abaixar la guàrdia davant els que volen fer creure que aquí hi ha imposició del català. Res més allunyat de la realitat. L’ADN de la nostra cultura és aquesta llengua que us parlo, que s’ha mantingut vigorosa i que avui és un idioma complet i modern. No volem importunar ni imposar, molestar o ferir a ningú. Només volem respecte. I davant els atacs, ha de quedar clar que defensarem la llengua a tot arreu i amb tots els mitjans. Sabem que cada llengua atresora la seva manera única de concebre la realitat. Si no dobleguem l’esquena, no ens podran pujar al damunt.

Es temps de seguir la lluita. “No son temps per a covards, temerosos o fluixos de cames” va dir el President Carles Puigdemont en el seu discurs d'investidura. Estem a Punt. No ens trobem resignats, ans al contrari, estem plens d’esperances. Sabem que es temps de treballar per  construir, en positiu, també des d’Albinyana, Les Peces, Bonaterra, La Papiola o el Molí del Blanquillo, o des de qualsevol indret del país  un sol poble, amb cohesió, sense enfrontaments, orgullosos de com som, sense preguntar d’on vens, en quina llengua parles on en que creus. Cada dia

es demostra la riquesa de la pluralitat del nostre país només parant l’orella en alguns dels nostres nuclis de població.

Avui diumenge la carta dominical del bisbe de Girona, monsenyor Francesc Pardo diu:

“Una reflexió serena és imprescindible en moments de tanta complexitat com els que vivim. Complexitat provocada per la crisi econòmica, que amenaça el futur de molts, i a la qual s’afegeixen la tensió que genera el desig i el dret d’una bona part dels ciutadans de ser consultats, els compromisos d’haver acceptat una constitució i de formar part de l’Estat espanyol; el llistat de reivindicacions pel bé del poble que no han obtingut les respostes esperades, les diverses propostes polítiques que s’ofereixen i les dificultats que comporta un camí d’aquesta mena. Independència o no? Estat propi o no? Però en quin tipus d’Estat es pensa? Quina configuració i quins valors tindria aquest estat? Quina relació amb l’actual estat, i en quin marc de drets i deures? Proposta d’un estat federat? Continuar formant un sol estat amb els canvis imprescindibles i necessaris per enfortir la identitat d’una manera real i efectiva? Viabilitat de les propostes en el context actual d’Europa i de les nacions? Per això, entre altres, ens poden ajudar reflexions del Papa Francesc a Evangeli Gaudium: «El conflicte no pot ser ignorat o dissimulat. Ha de ser assumit. Però si hi quedem atrapats, perdem perspectives, els horitzons es limiten i la realitat mateixa queda fragmentada. Quan ens aturem en la conjuntura conflictiva, perdem el sentit de la unitat profunda de la realitat. Davant del conflicte, alguns simplement el miren i continuen endavant com si res no passés, i se’n renten les mans per poder continuar amb la seva vida. D’altres entren de tal manera en el conflicte que queden presoners, perden horitzons, projecten en les institucions les pròpies confusions i insatisfaccions i així la unitat es torna impossible. Però hi ha una tercera manera, la més adequada, de situar-se davant del conflicte. És acceptar patir el conflicte, resoldre’l i transformar-lo en l’anella d’un nou procés”.

I en això estem.

Els catalans som gent acostumada a picar el ferro fred. Que posem la nació com a prioritat, que  l’estimem. Com ens estimem el nostre poble. Perquè hi creiem, hi tenim confiança, no en dubtem i no ens arronsem davant aquells que els agradaria veure'ns arranats.

I l’Onze de Setembre és la data ideal per -des de pobles petits fins a grans ciutats, des de la Diagonal de Barcelona fins aquest humil indret del cementiri vell d’Albinyana- renovar el compromís que ens fa ser fidels servidors d’una causa invencible: la llibertat de Catalunya, que com va dir el President Companys, “Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa”

Visca la Diada, visca Albinyana i Visca Catalunya

(Discurs de la Diada Nacional de Catalunya al cementiri vell d'Albinyana)