Aquest Sant Jordi ens ha portat un llibre del bisbalenc Benjamí Català. És un llibre de gran format, el cinquè que fa aquest autor. En aquesta ocasió torna a repassar les matèries que més l'apassionen: l'arqueologia, la història, la construcció antiga, la vida rural, les masies, els camins, els cellers, els corrals,....
Al volum hi trobem algun tema albinyanenc, com pot ser les vinyes de Tomoví on s'hi ha trobat material arqueològic. De lectura fàcil, el llibre es una autèntica delícia.
He tingut oportunitat de fer-hi el pròleg. Es aquest que us reprodueixo:
BENJAMÍ CATALÀ: FURGAR LA HISTÒRIA COL:LECTIVA
El llibre que teniu a les mans escrit pel bisbalenc Benjamí Català, no us deixarà indiferent. Cada full és una concreció precisa de “les restes, els rastres, les runes i els records” focalitzats, principalment , en aquesta part del país, que és el Penedès, que l’autor ha anat recollint en la seva acurada memòria. En el moment de fer la primera llegida he recordat aquell ancià indi nord-americà que deia “vosaltres els blancs, sempre esteu fent preguntes. No en teniu prou amb escoltar i observar. Sovint es possible aprendre tot el que realment importa només observant i escoltant”.
Fins el darrer detall, que per a la gran majoria de mortals a voltes pot semblar intranscendent, gràcies a la afinada observació del Benjamí, veu la llum, pren força i queda explicat per aquest savi bisbalenc, que ha demostrat, abastament, la seva estima pel patrimoni, l’entorn natural i les nostres tradicions
Aquest passeig que trobem en cada capítol és un humil homenatge a una fesomia que mai ja tornarà a ser com era. El mal anomenat progrés s’ha carregat en pocs anys, espais que van aguantar centúries. I Català fa un exercici d’arreplegar els fruits que sorgeixen d’escodrinyar racons, treure la pols a paperots, furgar la història i trepitjar els camins.
Ho adoba amb un regal magnífic. En tenir la mà trencada per dibuixar, ens ofereix, com veureu, imatges fotogràfiques fetes pulcrament només amb un llapis. Aquests dibuixos aviat esdevindran la única referencia d’un passat que es va escolant.
Tots tenim les nostres dèries, enteses com aquelles idees que ens inciten permanentment a fer una determinada cosa. El Benjamí es fixa de fa anys, tal i com ja es van recollir en altres volums anteriors, en la defensa real de l’herència que hem rebut. Una herència senzilla formada per camins, masies, pallisses, eres, basses, fonts, barraques, murons, mènsules, marges, teules... herència que tenim davant dels ulls i massa cops no la veiem. I que es ni més ni menys la que ens ha permès construir la nostra particular identitat col·lectiva.
Serveixen les pagines d’aquest, com la de tots els llibres anteriors de l’autor, com a base sòlida per a preservar, protegir i difondre la nostra llengua. En utilitzar un llenguatge precís, ric, amb el mot exacte que escau a cada cosa, indret o acció fa un gran servei a la nostra cultura perquè evita enviar a la calaixera dels records expressions i paraules que no es perden per substitució sinó per manca d’ús. Cada nom que s’abandona ens fa una mica més pobres.
Tampoc estem davant d’un exercici de nostàlgia ni d’una voluntat de demostrar erudició. Al contrari. Qui coneix a Benjamí Català sap que sempre, amb infinita humanitat i humilitat, només demana respecte; el seu crit sempre s’adreça a valorar el que tenim, a ser-ne sensibles, a evitar-ne la degradació. Es fàcil establir complicitat amb la seva manera d’entendre el que convé fer. Només cal tenir-ne ganes. Seria molt convenient que aquell polític que arrepapat a la butaca es mira el món amb visió estreta, o aquell neorural -que va al tros i per comoditat ensulsia el patrimoni rebut- ho tinguessin present.
Si volem endreçar amb detall la nostra consciència històrica, l’autor ens ofereix eines ben esmolades. Estris que permeten accedir ordenadament a una forma d’entendre com haurien viscut les generacions que ens han precedit i, com si fos una àncora, el llibre les enganxa per sempre més.
Gaudiu i capbusseu-vos dels “rastres, restes, runes i records”. Són del Benjamí però també són els nostres. I el compromís que destil·la tot el llibre ens hauria de servir com a llum per a cercar un equilibri entre el que ens queda d’ahir, el que avui fem i el llegat que hem de transmetre.
.JPG)
.JPG)
