Al volum hi trobem algun tema albinyanenc, com pot ser les vinyes de Tomoví on s'hi ha trobat material arqueològic. De lectura fàcil, el llibre es una autèntica delícia.
He tingut oportunitat de fer-hi el pròleg. Es aquest que us reprodueixo:
BENJAMÍ CATALÀ: FURGAR LA HISTÒRIA COL:LECTIVA
El llibre que teniu a les mans escrit pel bisbalenc Benjamí Català, no us deixarà indiferent. Cada full és una concreció precisa de “les restes, els rastres, les runes i els records” focalitzats, principalment , en aquesta part del país, que és el Penedès, que l’autor ha anat recollint en la seva acurada memòria. En el moment de fer la primera llegida he recordat aquell ancià indi nord-americà que deia “vosaltres els blancs, sempre esteu fent preguntes. No en teniu prou amb escoltar i observar. Sovint es possible aprendre tot el que realment importa només observant i escoltant”.
Fins el darrer detall, que per a la gran majoria de mortals a voltes pot semblar intranscendent, gràcies a la afinada observació del Benjamí, veu la llum, pren força i queda explicat per aquest savi bisbalenc, que ha demostrat, abastament, la seva estima pel patrimoni, l’entorn natural i les nostres tradicions
Aquest passeig que trobem en cada capítol és un humil homenatge a una fesomia que mai ja tornarà a ser com era. El mal anomenat progrés s’ha carregat en pocs anys, espais que van aguantar centúries. I Català fa un exercici d’arreplegar els fruits que sorgeixen d’escodrinyar racons, treure la pols a paperots, furgar la història i trepitjar els camins.
Ho adoba amb un regal magnífic. En tenir la mà trencada per dibuixar, ens ofereix, com veureu, imatges fotogràfiques fetes pulcrament només amb un llapis. Aquests dibuixos aviat esdevindran la única referencia d’un passat que es va escolant.
Tots tenim les nostres dèries, enteses com aquelles idees que ens inciten permanentment a fer una determinada cosa. El Benjamí es fixa de fa anys, tal i com ja es van recollir en altres volums anteriors, en la defensa real de l’herència que hem rebut. Una herència senzilla formada per camins, masies, pallisses, eres, basses, fonts, barraques, murons, mènsules, marges, teules... herència que tenim davant dels ulls i massa cops no la veiem. I que es ni més ni menys la que ens ha permès construir la nostra particular identitat col·lectiva.
Serveixen les pagines d’aquest, com la de tots els llibres anteriors de l’autor, com a base sòlida per a preservar, protegir i difondre la nostra llengua. En utilitzar un llenguatge precís, ric, amb el mot exacte que escau a cada cosa, indret o acció fa un gran servei a la nostra cultura perquè evita enviar a la calaixera dels records expressions i paraules que no es perden per substitució sinó per manca d’ús. Cada nom que s’abandona ens fa una mica més pobres.
Tampoc estem davant d’un exercici de nostàlgia ni d’una voluntat de demostrar erudició. Al contrari. Qui coneix a Benjamí Català sap que sempre, amb infinita humanitat i humilitat, només demana respecte; el seu crit sempre s’adreça a valorar el que tenim, a ser-ne sensibles, a evitar-ne la degradació. Es fàcil establir complicitat amb la seva manera d’entendre el que convé fer. Només cal tenir-ne ganes. Seria molt convenient que aquell polític que arrepapat a la butaca es mira el món amb visió estreta, o aquell neorural -que va al tros i per comoditat ensulsia el patrimoni rebut- ho tinguessin present.
Si volem endreçar amb detall la nostra consciència històrica, l’autor ens ofereix eines ben esmolades. Estris que permeten accedir ordenadament a una forma d’entendre com haurien viscut les generacions que ens han precedit i, com si fos una àncora, el llibre les enganxa per sempre més.
Gaudiu i capbusseu-vos dels “rastres, restes, runes i records”. Són del Benjamí però també són els nostres. I el compromís que destil·la tot el llibre ens hauria de servir com a llum per a cercar un equilibri entre el que ens queda d’ahir, el que avui fem i el llegat que hem de transmetre.
dissabte, 20 d’abril del 2013
Aquest Sant Jordi: "Restes, rastres, runes i records"
Aquest Sant Jordi ens ha portat un llibre del bisbalenc Benjamí Català. És un llibre de gran format, el cinquè que fa aquest autor. En aquesta ocasió torna a repassar les matèries que més l'apassionen: l'arqueologia, la història, la construcció antiga, la vida rural, les masies, els camins, els cellers, els corrals,....
Al volum hi trobem algun tema albinyanenc, com pot ser les vinyes de Tomoví on s'hi ha trobat material arqueològic. De lectura fàcil, el llibre es una autèntica delícia.
He tingut oportunitat de fer-hi el pròleg. Es aquest que us reprodueixo:
BENJAMÍ CATALÀ: FURGAR LA HISTÒRIA COL:LECTIVA
El llibre que teniu a les mans escrit pel bisbalenc Benjamí Català, no us deixarà indiferent. Cada full és una concreció precisa de “les restes, els rastres, les runes i els records” focalitzats, principalment , en aquesta part del país, que és el Penedès, que l’autor ha anat recollint en la seva acurada memòria. En el moment de fer la primera llegida he recordat aquell ancià indi nord-americà que deia “vosaltres els blancs, sempre esteu fent preguntes. No en teniu prou amb escoltar i observar. Sovint es possible aprendre tot el que realment importa només observant i escoltant”.
Fins el darrer detall, que per a la gran majoria de mortals a voltes pot semblar intranscendent, gràcies a la afinada observació del Benjamí, veu la llum, pren força i queda explicat per aquest savi bisbalenc, que ha demostrat, abastament, la seva estima pel patrimoni, l’entorn natural i les nostres tradicions
Aquest passeig que trobem en cada capítol és un humil homenatge a una fesomia que mai ja tornarà a ser com era. El mal anomenat progrés s’ha carregat en pocs anys, espais que van aguantar centúries. I Català fa un exercici d’arreplegar els fruits que sorgeixen d’escodrinyar racons, treure la pols a paperots, furgar la història i trepitjar els camins.
Ho adoba amb un regal magnífic. En tenir la mà trencada per dibuixar, ens ofereix, com veureu, imatges fotogràfiques fetes pulcrament només amb un llapis. Aquests dibuixos aviat esdevindran la única referencia d’un passat que es va escolant.
Tots tenim les nostres dèries, enteses com aquelles idees que ens inciten permanentment a fer una determinada cosa. El Benjamí es fixa de fa anys, tal i com ja es van recollir en altres volums anteriors, en la defensa real de l’herència que hem rebut. Una herència senzilla formada per camins, masies, pallisses, eres, basses, fonts, barraques, murons, mènsules, marges, teules... herència que tenim davant dels ulls i massa cops no la veiem. I que es ni més ni menys la que ens ha permès construir la nostra particular identitat col·lectiva.
Serveixen les pagines d’aquest, com la de tots els llibres anteriors de l’autor, com a base sòlida per a preservar, protegir i difondre la nostra llengua. En utilitzar un llenguatge precís, ric, amb el mot exacte que escau a cada cosa, indret o acció fa un gran servei a la nostra cultura perquè evita enviar a la calaixera dels records expressions i paraules que no es perden per substitució sinó per manca d’ús. Cada nom que s’abandona ens fa una mica més pobres.
Tampoc estem davant d’un exercici de nostàlgia ni d’una voluntat de demostrar erudició. Al contrari. Qui coneix a Benjamí Català sap que sempre, amb infinita humanitat i humilitat, només demana respecte; el seu crit sempre s’adreça a valorar el que tenim, a ser-ne sensibles, a evitar-ne la degradació. Es fàcil establir complicitat amb la seva manera d’entendre el que convé fer. Només cal tenir-ne ganes. Seria molt convenient que aquell polític que arrepapat a la butaca es mira el món amb visió estreta, o aquell neorural -que va al tros i per comoditat ensulsia el patrimoni rebut- ho tinguessin present.
Si volem endreçar amb detall la nostra consciència històrica, l’autor ens ofereix eines ben esmolades. Estris que permeten accedir ordenadament a una forma d’entendre com haurien viscut les generacions que ens han precedit i, com si fos una àncora, el llibre les enganxa per sempre més.
Gaudiu i capbusseu-vos dels “rastres, restes, runes i records”. Són del Benjamí però també són els nostres. I el compromís que destil·la tot el llibre ens hauria de servir com a llum per a cercar un equilibri entre el que ens queda d’ahir, el que avui fem i el llegat que hem de transmetre.
Al volum hi trobem algun tema albinyanenc, com pot ser les vinyes de Tomoví on s'hi ha trobat material arqueològic. De lectura fàcil, el llibre es una autèntica delícia.
He tingut oportunitat de fer-hi el pròleg. Es aquest que us reprodueixo:
BENJAMÍ CATALÀ: FURGAR LA HISTÒRIA COL:LECTIVA
El llibre que teniu a les mans escrit pel bisbalenc Benjamí Català, no us deixarà indiferent. Cada full és una concreció precisa de “les restes, els rastres, les runes i els records” focalitzats, principalment , en aquesta part del país, que és el Penedès, que l’autor ha anat recollint en la seva acurada memòria. En el moment de fer la primera llegida he recordat aquell ancià indi nord-americà que deia “vosaltres els blancs, sempre esteu fent preguntes. No en teniu prou amb escoltar i observar. Sovint es possible aprendre tot el que realment importa només observant i escoltant”.
Fins el darrer detall, que per a la gran majoria de mortals a voltes pot semblar intranscendent, gràcies a la afinada observació del Benjamí, veu la llum, pren força i queda explicat per aquest savi bisbalenc, que ha demostrat, abastament, la seva estima pel patrimoni, l’entorn natural i les nostres tradicions
Aquest passeig que trobem en cada capítol és un humil homenatge a una fesomia que mai ja tornarà a ser com era. El mal anomenat progrés s’ha carregat en pocs anys, espais que van aguantar centúries. I Català fa un exercici d’arreplegar els fruits que sorgeixen d’escodrinyar racons, treure la pols a paperots, furgar la història i trepitjar els camins.
Ho adoba amb un regal magnífic. En tenir la mà trencada per dibuixar, ens ofereix, com veureu, imatges fotogràfiques fetes pulcrament només amb un llapis. Aquests dibuixos aviat esdevindran la única referencia d’un passat que es va escolant.
Tots tenim les nostres dèries, enteses com aquelles idees que ens inciten permanentment a fer una determinada cosa. El Benjamí es fixa de fa anys, tal i com ja es van recollir en altres volums anteriors, en la defensa real de l’herència que hem rebut. Una herència senzilla formada per camins, masies, pallisses, eres, basses, fonts, barraques, murons, mènsules, marges, teules... herència que tenim davant dels ulls i massa cops no la veiem. I que es ni més ni menys la que ens ha permès construir la nostra particular identitat col·lectiva.
Serveixen les pagines d’aquest, com la de tots els llibres anteriors de l’autor, com a base sòlida per a preservar, protegir i difondre la nostra llengua. En utilitzar un llenguatge precís, ric, amb el mot exacte que escau a cada cosa, indret o acció fa un gran servei a la nostra cultura perquè evita enviar a la calaixera dels records expressions i paraules que no es perden per substitució sinó per manca d’ús. Cada nom que s’abandona ens fa una mica més pobres.
Tampoc estem davant d’un exercici de nostàlgia ni d’una voluntat de demostrar erudició. Al contrari. Qui coneix a Benjamí Català sap que sempre, amb infinita humanitat i humilitat, només demana respecte; el seu crit sempre s’adreça a valorar el que tenim, a ser-ne sensibles, a evitar-ne la degradació. Es fàcil establir complicitat amb la seva manera d’entendre el que convé fer. Només cal tenir-ne ganes. Seria molt convenient que aquell polític que arrepapat a la butaca es mira el món amb visió estreta, o aquell neorural -que va al tros i per comoditat ensulsia el patrimoni rebut- ho tinguessin present.
Si volem endreçar amb detall la nostra consciència històrica, l’autor ens ofereix eines ben esmolades. Estris que permeten accedir ordenadament a una forma d’entendre com haurien viscut les generacions que ens han precedit i, com si fos una àncora, el llibre les enganxa per sempre més.
Gaudiu i capbusseu-vos dels “rastres, restes, runes i records”. Són del Benjamí però també són els nostres. I el compromís que destil·la tot el llibre ens hauria de servir com a llum per a cercar un equilibri entre el que ens queda d’ahir, el que avui fem i el llegat que hem de transmetre.
dilluns, 1 d’abril del 2013
Puig de vostres sants favors....
Endinsats dins la primavera i quan el dia es va allargant, Albinyana ha tornat a viure amb el gust de la tradició i la història les activitats programades a l'entorn de la Setmana Santa.
Actualment passem tràngols, temps dífícils tant en l'àmbit col·lectiu com a país com de manera individual per a molts veïns. I es necessari tenir esperances. Es amb aquest bri de certesa que anualment es repeteix, amb humilitat, un programa que vol portar un missatge que ens recorda que després de la mort hi ha una vida que segueix, que no ens hem de deixar vèncer per un ara incert.
Puig de vostres sants favors, dóna Déu clar testimoni, humil i divino Antoni, I pregau per los pecadors . . . Aquest són la primera estrofa dels Goigs que es canten a l'ermita de Sant Antoni cada migdia del dilluns de Pasqua. El to d'aquest cant ens anuncia la fi dels actes de la Setmana Santa albinyanenca. La pujada a l'ermita arrenca a la primeria del segle XVIII.
A Albinyana, fets com el "salpàs", la processó del Silenci del Divendres Sant -enguany més remullada que mai- o la pujada a l'ermita el Dilluns ens transporten a vivències pròpies, úniques i intenses.
Ho van viure les generacions que ens han precedit. I ho continuem les actuals. I és que des de la personal intimitat, trobem en aquests dies moments per la reflexió i per la germanor. I per valorar els petits detalls... com unes escales ben netes o el ble encès d'un ciri...
diumenge, 24 de març del 2013
24 ANYS FENT POBLE AMB PASSIÓ
Acabo d'arribar del tradicional ressopó de cloenda de les representacions de Pàgines de Passió.
Amb aquest diumenge de Ramos portem 24 anys ininterromputs -des-de 1990- escenificant amb sobrietat aquestes escenes de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús.
Un dels llegats que ens va deixar mossèn Jordi Figueras va ser el text d'aquestes Pàgines. Després de més de vint anys semblen escrites avui mateix, ja que l'actualitat, la reflexió que comporten i el missatge que transmeten no passem de moda.
Cada any he viscut les Pàgines des de dins. He anat observant com s'anaven fent grans a molts dels actuals apòstols, alguns fills dels primers actors que la van representar. I aquest és crec que el gran èxit. La continuïtat.
Des del primer dia he pensat que fer la Passió, més enllà del sentit personal que cadascú li pugi donar amb més o menys càrrega de religiositat, és una manera clara i diàfana de fer poble. De fer comunitat. De sumar. De compartir.
Albinyana té en les Pàgines de Passió una senyal d'identitat. Ens l'estimem, agraïm els que venen a veure-la, tots els aplaudiments sincers, les crítiques raonades, l'esforç de les persones que el dissabte al vespre abans del Diumenge de Rams o els que mateix dia de Rams puntualment a les vuit de la tarda fan cap a l'església del poble per veure i viure una manera particular i apassionant les nostres "Pàgines de Passíó".
.JPG)
.JPG)
diumenge, 17 de febrer del 2013
UNA LLUïDA FESTA DELS TRES TOMBS A LES PECES
Les Peces ha tornat a viure avui un fantàstic diumenge de Tres Tombs. Era la dotzena edició d’aquesta festa, que va començar gràcies al bon fer del Manolo Cordero.
Prop d’una cinquantena de carros de pagès i carruatges de passeig i al voltant de seixanta cavalls de sella han passejat pels carrers de les Peces. Anaven encapçalats per la xaranga la Gresca el carro amb la imatge de Sant Antoni i el carro amb els típics tortells de la festa, que s’han esgotat al poc temps de posar-se a la venda.
El recorregut pel cas antic del nucli ha arribat fins a l’església del Sagrat Cor on, aquest any per primera vegada, el mossèn Josep Maria Serra , ha fet la benedicció dels animals.
Els participants a la festa han estat de de diferents poblacions veïnes com la Bisbal, Roda de Barà, Torredembarra, Banyeres, Santa Oliva, El Vendrell o Calafell. A part d’altres localitats més llunyanes com Sant Llorenç d’Hortons, Vilanova, Valls o Tarragona.
La festa l’organitza l’Associació dels Tres Tombs local i té el suport de l’ajuntament d’Albinyana i la Diputació de Tarragona. La feina del Joan, el Magí, els Jaumes, i les seves respectives parelles fan que la festa de les Peces sigui de les millors que es poden veure a la demarcació.
Enguany també han col·laborat en l’organització els voluntaris de Protecció Civil del municipi. Particularment m’agrada el regust d’autenticitat que destil·la la festa. Veure gaudir a la gent que hi participa o la que només ho fa com espectadors veient el bon fer dels genets i dels que porten els carros. En acabar la festa, després de lliurar els records, molts dels que hi han pres part s’acomiadaven amb un “fins l’any vinent.” El senyal evident que a les Peces s’ho han passat de conya.
dissabte, 2 de febrer del 2013
ADÉU A LA BONA GENT
En 48 hores donarem el comiat a dues dones albinyanenques, la Carme i la Lola, que defineixen molt bé una generació que es va apagant. Que va viure la posguerra i va tirar endavant una vida gens fàcil, amb molt de patiment, treballant sense descans, mirant sempre endavant.
Amb la Carme, dona amb molt de caràcter i personalitat, vaig compartir junt amb els meus pares i la resta dels de casa moltes jornades de verema. De quan encara hi havia portadores... El pas del temps va fer que les seves forces anessin minvant fins dijous passat.
De la Lola jo, com una gran majoria d'albinyanencs recordarem sempre la seva predisposició a ser útil per qualsevol demanda que se li feia. Positiva, afable i carregada de generositat. De les seves mans sortien els vestits per l'elenc de teatre de la Societat, per a les cavalcades de Reis, o per les representacions de la Passió, per posar només uns exemples. La Lola ha estat una d'aquelles dones que ha tramés veritable lliçó de vida en tot el que ha fet.
Diem adéu a persones que han estat senzillament, bona gent,molt bona gent. Persones de pedra picada. De fiar. Que s'han fet estimar. Reposin en pau.
diumenge, 20 de gener del 2013
EL 20 DE GENER, DIA PER NO OBLIDAR A ALBINYANA
La roda del temps no s'atura. El primer mes de l'any va passant. Avui ja és 20 de gener. Durant aquest espai de temps hem deixat enrere les festes de cap d'any i Reis,on per cert a Albinyana van arribar amb carrosses noves i ja s'acosta el temps de Carnaval i de la festa dels Tres Tombs el proper 17 de febrer a les Peces.
Durant aquests darrers dies hem acompanyat en seu darrer viatge a uns quants veïns entre ells al encara jove, Raimon Arnal.
Fa anys, tal dia com avui, al poble hi havia festa. Es feia ball. Era la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener. Era la festa major d'Hivern. Ara ja no.
El 20 de gener va deixar empremta al nostre poble.
El parte de guerra del bàndol nacional del 20 de gener del 1939 deia: ((Ha continuado en Cataluña el victorioso avance de nuestras tropas, que en el día de hoy y hasta media tarde habían ocupado . . .Bisbal del Panadés y Creixell y las importantes posiciones de . . . Ermita de San Antón . . . ) Pels carrers del poble van passar soldats de les tropes republicanes, que van patir moltes baixes, i després les del cantó franquista.
D'aquell fet tenim un testimoni que ens ho recorda permanentment: La fossa comuna del cementiri vell. En aquell indret hi ha els soldats que van perdre la vida al poble barrejats amb veïns del poble i que homenatgem cada any, al matí de l'Onze de Setembre.
El 20 de gener no pot caure en l'oblid. Al contrari. L'hem de tenir present. Perquè la història local mereix no ser silenciada ni amagada.
dilluns, 31 de desembre del 2012
EL 13 OBRE LA PORTA, EL 12 MARXA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
