GLOSA INSTITUCIONAL ONZE DE SETEMBRE
2O13
Cementiri Vell d’Albinyana
Autoritats, representants d’entitats i
associacions, amics i amigues,
Permeteu-me d’entrada que us agraeixi
la vostra presència en aquest magnific indret, el cementiri vell d’Albinyana en
aquest acte senzill però carregat de sensibilitat i emotivitat. Aquí, cada matí
del !! de Setembre honorem les víctimes de la guerra. Els nostres líders
anónims que van deixar la seva vida en defensa dels seus respectius ideals.
Som aquí també en compliment de la
primera llei 1/1980 de 12 de juny que va aprovar per unanimitat el reconstituït Parlament de Catalunya que va declarar institucionalment la
Diada de l'Onze de Setembre com a festa
nacional de Catalunya, Diada que, si bé
significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’onze de
setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront
de l’opressió, suposa també l’esperança d’un total recobrament nacional
També,
per l’article 8 de l’Estatut del 2006 que explicita que a festa de Catalunya és
la Diada de l'Onze de Setembre.
Avui, 299
anys més tard d’aquells fets del 1714, origen de la commemoració de la
Diada, constatem que l’epopeia de tots
aquells que van lluitar per les llibertats no s’ha evaporat, que el país manté el somni. Que
després de la llarga nit borbònica que va representar la victòria del Felip Vè,
avui el país viu nous reptes i esperances.
Catalunya no ha esdevingut
una societat feble, postrada i disposada a
assistir impassible el deteriorament de
la seva dignitat. Ben al contrari, des de les arrels profundes que tenim com a comunitat, es poden aguantar millor les situacions complicades,
que no hem de negar també hi són dins la nostra societat.
Les canyes del deserts o les plantes que creixen vora els rius aguanten les
ventades o les crescudes d’aigua, es vinclen, s’arranen quasi fins a terra. No
són rígides perquè es trencarien. La capacitat d’adaptació i la seva
flexibilitat fa que, quan hagi passat la tempesta o les rierades, es tornin a
redreçar i tinguin més força que abans.
Aquesta metàfora de les plantes vora els rius, son l’exemple de com som.
Tenim dificultats, d’ordre econòmic, de valors, d’autoestima. De migradesa de
recursos públics en la majoria d’administracions. Tenim problemes reals con la
pobresa, l’atur o la marginació en una part de la nostra societat
Ens en sortirem, ens podríem preguntar? I la resposta és
inequivoca. Si. Amb eines
noves, amb adaptació a la nova
situació, plantant cara des de l’assumpció
de la realitat, i no posant cap límit a la legítima ambició.
Necessitem la força de creure en nosaltres mateixos. Aquella
força, basada en uns valors propis, que ha fet que al llarg de la història
Catalunya es mantingués dempeus, sense doblegar l’esquena ni abaixar el cap . No hauríem de
viure de genolls, en un estat de dret. Som el que som i no
hauríem de demanar permís ni perdó per ser-ho.
Estem vivint un
profund canvi de mentalitat col·lectiu que passa per voler decidir, des de la
més absoluta radicalitat democràtica com a de ser el nostre destí col·lectiu.
En bona part de la nostra societat es constata una explícita voluntat de ser.
Voluntat que tal com va dir ahir el President de la Generalitat, Artur Mas, ha “ajudat
a construir aquest país generació rera generació amb persones de tot origen i
condició”
La maduresa d’un procés democràtic es basa
en el respecte a les posicions personals de cada individu, sense fer
escarafalls als que pensa cadascú. Cal treballar doncs intensament amb els reticents, els porucs, els desanimats, els escèptics
o els pessimistes per guanyar adeptes a
la voluntat democràtica..
Necessitem gent capaç de picar el ferro fred. Que tingui Catalunya per
prioritat, que se l’estimi. Que hi cregui, que hi tingui confiança, que no
dubti, que no s’arronsi. Que prioritzi la cultura, l’ educació, la innovació,
la nostra llengua, la recerca i desenvolupament tecnològic, que doni suport a l’emprenedoria a la igualtat d’oportunitats. Que vulgui un
país millor pels seus fills i néts. Que imagini un país
creïble i atractiu, Quin repte tan apassionat tenim al davant! Fer entre tots un país millor, de nou, que asseguri el seu
benestar actual i futur, capaç de crear riquesa, de ser culte, de mirar al món
L’estimat bisbe Joan Martí Alanis, fill del Milà, va
dir que “L'esperança
esdevé quasi una necessitat vital, com l'aire que respirem. Vivifica, suscita
energies, construeix el futur, alimenta la història”
Es temps de no rendir-se,
de tenir esperança, De fer via, molta Via. De donar-nos les mans i continuar
treballant per construir, en positiu,
també des de Albinyana, Les Peces, Bonaterra, La Papiola o el Molí del
Blanquillo, o des de qualsevol indret del país
un sol poble del qual ens sentim tots i totes orgullosos.
Visca
Albinyana i Visca Catalunya
11 de setembre de 2013
Quim Nin
Alcalde d’Albinyana.
.JPG)
.JPG)
