
Amic Pedro, quina sort haver-te conegut. Quina gran sort haver compartit amb tú tantes i tantes hores de treball en favor d’Albinyana i dels seus homes i dones. Quin gran plaer veure la teva estima per la teva família: per la teva dona, -Paqui- i per les teves filles Belén i Laura i pel teu fill, Xavi,
Ahir dilluns, una vegada més, una trucada al móbil va glaçar-me l’ànima. Havies sortit de casa per anar a treballar. El dia exacte que arribaves als cinquanta anys. Un dia rodó. Per celebrar. Però el teu destí va portar-te a un llit de la unitat coronària del gran hospital de Belvitge: Un destinació sense bitllet de retorn.
Aquest dimarts ha estat un dia llarg. Els segons han passat més lents que altres dies. El sol ens ha acompanyat, de bon matí, just quan arribava la teva darrera alenada i el teu darrer batec.
No hi ha paraules per entendre aquestes inesperades fiblades. Avui a Albinyana, el lloc que has servit de manera tant eficient com silenciosa al llarg dels darrers dotze anys i mig en el teu lloc de regidor, ha vist rodolar moltes llàgrimes i brillar molts ulls.
Era l’expressió sincera d’un sentiment. No calien paraules. Només mirades, que buscaven la complicitat en aquests durs moments. Compartir sentiments. La demostració fefaent de tanta i tanta gent que t’apreciava. Pel que feies i per tal com eres.
Avui, malgrat tot, encara et podem veure. Només cal que tanquem els ulls i et podem sentir al costat... Avui i sempre, amic!!!










