dimarts, 10 de setembre de 2013

Som el que som i no hauríem de demanar permís ni perdó per ser-ho.

GLOSA INSTITUCIONAL ONZE DE SETEMBRE 2O13
Cementiri Vell d’Albinyana

Autoritats, representants d’entitats i associacions, amics i amigues,
Permeteu-me d’entrada que us agraeixi la vostra presència en aquest magnific indret, el cementiri vell d’Albinyana en aquest acte senzill però carregat de sensibilitat i emotivitat. Aquí, cada matí del !! de Setembre honorem les víctimes de la guerra. Els nostres líders anónims que van deixar la seva vida en defensa dels seus respectius ideals.
Som aquí també en compliment de la primera llei 1/1980 de 12 de juny que va aprovar per unanimitat el reconstituït Parlament de Catalunya  que va declarar institucionalment la Diada de l'Onze de Setembre com a festa nacional de Catalunya,  Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposa també l’esperança d’un total recobrament nacional
També,  per l’article 8 de l’Estatut del 2006 que explicita que a festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre.

Avui, 299 anys més tard d’aquells fets del 1714, origen de la commemoració de la Diada,  constatem que l’epopeia de tots aquells que van lluitar per les llibertats no s’ha evaporat, que el país  manté el somni. Que després de la llarga nit borbònica que va representar la victòria del Felip Vè, avui el país viu nous reptes i esperances.

Catalunya no ha esdevingut una societat feble, postrada i disposada a assistir  impassible el deteriorament de la seva dignitat. Ben al contrari, des de les arrels profundes que tenim com  a comunitat, es poden aguantar millor les situacions complicades, que no hem de negar també hi són dins la nostra societat.

Les canyes del deserts o les plantes que creixen vora els rius aguanten les ventades o les crescudes d’aigua, es vinclen, s’arranen quasi fins a terra. No són rígides perquè es trencarien. La capacitat d’adaptació i la seva flexibilitat fa que, quan hagi passat la tempesta o les rierades, es tornin a redreçar i tinguin més força que abans.

Aquesta metàfora de les plantes vora els rius, son l’exemple de com som. Tenim dificultats, d’ordre econòmic, de valors, d’autoestima. De migradesa de recursos públics en la majoria d’administracions. Tenim problemes reals con la pobresa, l’atur o la marginació en una part de la nostra societat

Ens en sortirem, ens podríem preguntar? I la resposta és inequivoca. Si.  Amb eines noves,  amb adaptació a la nova situació,  plantant cara des de l’assumpció de la realitat, i no posant cap límit a la legítima ambició.

Necessitem la força de creure en nosaltres mateixos. Aquella força, basada en uns valors propis, que ha fet que al llarg de la història Catalunya es mantingués dempeus, sense doblegar l’esquena ni abaixar el cap . No hauríem de viure de genolls, en un estat de dret. Som el que som i no hauríem de demanar permís ni perdó per ser-ho.

Estem vivint un profund canvi de mentalitat col·lectiu que passa per voler decidir, des de la més absoluta radicalitat democràtica com a de ser el nostre destí col·lectiu. En bona part de la nostra societat es constata una explícita voluntat de ser. Voluntat que tal com va dir ahir el President de la Generalitat, Artur Mas, ha “ajudat a construir aquest país generació rera generació amb persones de tot origen i condició”

La maduresa d’un procés democràtic es basa en el respecte a les posicions personals de cada individu, sense fer escarafalls als que pensa cadascú. Cal treballar doncs intensament amb els  reticents, els porucs, els desanimats, els escèptics o  els pessimistes per guanyar adeptes a la voluntat democràtica..

Necessitem gent capaç de picar el ferro fred. Que tingui Catalunya per prioritat, que se l’estimi. Que hi cregui, que hi tingui confiança, que no dubti, que no s’arronsi. Que prioritzi la cultura, l’ educació, la innovació, la nostra llengua, la recerca i desenvolupament tecnològic, que doni  suport a l’emprenedoria a  la igualtat d’oportunitats. Que vulgui un país millor pels seus fills i néts. Que imagini  un país creïble i atractiu, Quin repte tan apassionat tenim al davant! Fer entre tots  un país millor, de nou, que asseguri el seu benestar actual i futur, capaç de crear riquesa, de ser culte, de mirar al món


L’estimat  bisbe Joan Martí Alanis, fill del Milà, va dir  que “L'esperança esdevé quasi una necessitat vital, com l'aire que respirem. Vivifica, suscita energies, construeix el futur, alimenta la història”

Es temps de no rendir-se, de tenir esperança, De fer via, molta Via. De donar-nos les mans i continuar treballant per  construir, en positiu, també des de Albinyana, Les Peces, Bonaterra, La Papiola o el Molí del Blanquillo, o des de qualsevol indret del país  un sol poble del qual ens sentim tots i totes orgullosos.

Visca  Albinyana i Visca Catalunya

11 de setembre de 2013

Quim Nin
Alcalde d’Albinyana.