dijous, 11 de setembre de 2014

ASPIREM, COM TOTHOM, A UN FUTUR MILLOR

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA   
ONZE DE SETEMBRE DE 2014 
Acte al cementiri velll d'Albinyana, davant la Fosa Comuna de les víctimes de la guerra



Benvolgut President del Consell Comarcal, coordinador territorial de Joventut, autoritats, regidors d’Albinyana i d’altres municipis, representants d’entitats i associacions, benvolgudes amigues i benvolguts amics.

Permeteu-me que engegui aquestes paraules amb l’agraïment sincer per la vostra presència en aquest magnífic indret : el cementiri vell d’Albinyana. És un acte senzill, emotiu però carregat de sentiment. Aquí, cada matí de l’Onze de Setembre honorem les víctimes de la guerra. La gent que va deixar la vida en la defensa dels ideals. Són els nostres líders anònims.

Celebrem enguany una Diada Nacional de Catalunya especial i diferent.

Avui fa 300 anys que va caure Barcelona davant les tropes borbòniques, després d’un cruel setge que va venir seguit d’una dura repressió. Però, qui va resistir fa tres segles a la capital del país? Doncs, les classes populars que van forçar als dirigents a organitzar la resistència.

I que passa al cap de 3 segles? Doncs, el mateix. Avui l’impuls del sobiranisme, que beu del mateix fil de la història –la voluntat de ser- sorgeix de la base. O no és base Òmnium o l’ANC? Som la gent normal, que vol viure en un país normal, i que tenim clar que hem de poder decidir que volem ser, on volem anar i com ho hem de fer.

Aquest Onze de Setembre de 2014 admet poques divisions, almenys entre els que compartim l’objectiu del dret a decidir. Hi ha poca distància –per no dir cap- entre la unitat i nosaltres mateixos. Aquest Onze de Setembre pot ser el primer d’una nova etapa, una etapa plena d’incògnites i de reptes i, per tant, d’esperances i oportunitats. I a la vegada, pot ser el darrer Onze de Setembre que tanca una etapa de llums i ombres, amb encerts i errades, però que ja és una etapa superada.


Avui i els mesos que vénen, la Història ens convoca amb la solemnitat d’aquell 1714. I la resposta de cadascun de nosaltres determinarà profundament el futur dels que vindran. També des del municipi d’Albinyana ens comprometem a respondre dempeus, amb l’ànim serè i l’esperit fort.

Sempre hem encarat l’Onze de Setembre, no com un plany pel passat perdut, sinó com un esperó per al futur, per guanyar aquest futur. No com una evocació del que érem, sinó com una constatació que, malgrat  Decrets de Nova Planta,  persecucions per terra, mar i aire, o atacs diversos en forma de Lleis, prohibicions o censures hi som i amb la ferma voluntat de continuar sent-hi.

Hi som com a col·lectivitat que es reconeix a si mateixa, amb una continuïtat de llengua i de cultura vinculada a un espai concret del món, i a la vegada amb la plena disposició d’anar enriquint aquesta comunitat amb aportacions d’arreu del món, com s’ha fet sempre, abans i després del 1714.

Hi som, tal com deia Jaume Vicenç Vives, en la Notícia de Catalunya “ Catalunya viu perquè ha de fer quelcom a la història. Això és llei divina i natural, que no admet monstruositats biològiques. O surem o ens enfonsem.... La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí, no el si. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser. Aquesta voluntat és indefugible, indeformable”

Hi som, encara que algú que, per cinisme, menyspreu o per ignorància es vol riure pel fet de celebrar cada Onze de Setembre una derrota. Ingenus. Fa 300 anys, és ben cert que Catalunya va perdre, Però no va ser derrotada.

Algú pot pensar que Catalunya està derrotada  si avui jo, amb normalitat, puc parlar amb aquesta llengua davant vostre, si tenim avui milers d’ estelades i  senyeres als balcons, si disposem de mitjans de comunicació en català, si la immersió funciona a les escoles,  o el català no fos la 9a llengua més parlada a Europa, ensenyada a més de 160 universitats arreu del món, o la 8a en penetració a Internet. O que no hi hagués funcionant les nostres institucions d’autogovern, com la Generalitat, els Consells Comarcals o els ajuntaments, o que el sentiment nacional s’hagués esllanguit tant que no es pogués reconèixer.

Hi som i existim. I ens reafirmem en la direcció correcta. Com deia ahir el President Artur Mas en el seu discurs institucional “No ens mou l’afany de ser millors que els altres sinó de ser millors nosaltres mateixos. Aspirem, com tothom, a un futur millor.”

Es temps de ser autènticament demòcrates, que vol dir acceptar la pluralitat en les opinions i en els pronunciaments. És temps de no acceptar segons quines menes de seduccions o pastanagues. De no doblegar l’esquena,

És temps de no rendir-se, de tenir esperança, De no resignar-nos. I a la vegada per seguint treballant per construir també des de casa, des d’Albinyana, les Peces, Bonaterra, la Papiola o el Molí del Blanquillo, un sol poble, amb cohesió, sense enfrontaments. Hem de ser radicals en el compromís d’estimar aquesta terra.


Avui molta gent sortirà al carrer pacíficament. Amb el mateix propòsit –ser responsables del futur- Gent de tota mena, de tota edat, de tota condició, de orígens diferents i de llengües diverses. Gent normal, com la que aquest matí ens hem aplegat en aquest indret.

“Catalunya no és la dèria d’uns pocs sinó la voluntat de molts” Avui el país té l’ànim encès. No hi ha ganes de plegar veles ni cuitar a fondejar en algun recer tranquil. Al contrari, és moment de fer la travessia i arribar a l’Ítaca que tantes generacions hi han somiat. Sense deixar ningú al marge. Sense renuncies al que cadascú pensa. Amb cohesió social i respecte a tot tipus d’opinió.

No volem viurem de genolls ni demanar permís per ser el som. Demanem respecte, demanem poder decidir. Aquesta és la nostra fortalesa; proclamar la fermesa de les nostres conviccions, del nostre compromís i de la nostra estima pel nostre país, per Catalunya.

Visca Albinyana, i Visca Catalunya!!!


Onze de Setembre de 2014