dimarts, 31 de desembre de 2013

Benvingut 14. Adéu 13

Falta poca estona perquè el full del calendari ens porti a un nou any. El 2014, carregat de simbolisme i d'anhels de llibertat, ja truca a la porta. Del 13 només resta fer-ne balanç. És temps de records i de mirada cap endavant.

Al municipi, el 13 ha estat un any amb regust agredolç. La crisi no ha afluixat i només la solidaritat expressada en diverses ocasions i de maneres ben diverses ha fet que moltes famílies els hi hagi estat més suportable encarar aquesta dura situació. Gràcies a Cáritas, Creu Roja i Banc d'Aliments per la seva noble tasca en aquests moments.

El patiment no ha desaparegut. Encara continua a moltes llars, i caldrà seguir treballant per no defallir a trobar millors perspectives en aquest nou any.

 En el balanç d'aquest 2013, pel que fa a obres i infraestructures hem vist canviar la fesomia de la C-51 al pas pel municipi, amb una nova concepció de connexió a les Peces i amb una millora en l'entrada a Bonaterra. Ha començat també la renovació de la xarxa d'aigua a Bonaterra II, s'han habilitat aparcaments als dos cementiris i s'han ampliat amb nous nínxols els dos espais funeraris. A la Papiola s'ha fet una actuació important a la franja forestal que limita amb la zona urbana, s'ha habilitat un parc infantil al costat de la llar d'infants a les Peces, s'han instal·lat nous contenidors per augmentar la recollida selectiva dels residus urbans i s'ha activat de nou l'ADF a nivell local.

En l'àmbit social, ha estat un any d'estrena dels Capgrossos de la Societat d'Albinyana, de consolidació de la Fira d'Artesania, de celebració dels 25 anys de la Societat d'Avis les Peces-Albinyana i de la Tómbola de la Festa Major albinyanenca, de canvi d'equip directiu a l'escola Joan Perucho, de la continuada activitat de les nostres entitats i associacions destacant l'excel·lent feina de l'Associació de Veïns de la Papiola, que ha dinamitzat el veïnat d'aquest nucli, de l'associació de Gent Gran de Bonaterra o de l'Agrupació Recreativa les Peces, entitats claus en la vida cultural local i eines de convivència del tot necessàries en els temps presents.

També hem vist néixer el col·lectiu local de l'ANC, que tindrà feina garantida el pròxim any, inversions a Aqualeón i un relleu a l'ajuntament amb l'entrada del Ramon Capdevila per l'Ester Hernández i la primera edició de la Nyctaliana.

En acabar l'any es moment també del record pels que ens han deixat. Alguns de manera massa prematura, víctimes d'accidents o de malalties avui encara incurables. Aquí no em puc oblidar de l'Eduard Isidro, de l'Anton Canals, o del Raimon Arnal, pèrdues que m'han colpit de manera especial I també tinc un emocionat record per tants veïns i veïnes que hem acomiadat com la meva estimada veïna Mercé, o la insustituible Lola Amigó, o la Carme de Cal Casals, o la Palmira de les Peces, o la Ürsula o el Lucio de Bonaterra o el Manolo Balmon de la Papiola, o .... Tanta bona gent que ens ha deixat... I és que la vida és això: una constant d'alegries i plors, una amanida de somriures i llàgrimes. Ho hem trobat així, i així ho deixarem.

 Espero sincerament que el 2014 sigui suportable. Que ens ajudi personalment i col·lectivament a trobar els camins que permetin la recuperació d'horitzons plens de llum, que siguem lliures de prejudicis i angoixes. Que tinguem sort en el viatge cap Itaca. I que tú, que ara llegeixes aquest blog siguis molt feliç.




dilluns, 28 d’octubre de 2013

Bon viatge, amic


Avui el municipi d’Albinyana esta de dol. Dos fets encadenats en poca estona. D’una banda un tràgic accident de moto a la C-51 a l’alçada de les Peces on perdia la vida un motorista. I a mitja tarda sabíem del fatal desenllaç de la malaltia de l’Eduard Isidro, l’Edu pels amics.



L’Eduard ha estat una persona seria, amb molta credibilitat. Amb 59 anys, aquest home casat amb la Charo i pare de dues filles - la Montse i la Neus- que ha viscut a Bonaterra II des de fa més de 20 anys, no ha pogut guanyar -malgrat la seva lluita- un maleit càncer.


L'aparença d'un home distant era falsa. Ha estat un feliç pare de família, de tracte afable i amb un bon sentit de l'humor amb els seus amics


Amb ell vaig compartir dues legislatures municipals. Era l'encarregat dels números. Va posar en pràctica la seva experiència de més de 28 anys de treball en una empresa del sector financer
.

L'Eduard sempre ha estat disposat a col·laborar. Un bon exemple de compromís. Persona que oferia el consell precís i la visió encertada per a cada situació. I més enllà de l’etapa al consistori amb ell vaig viure moments que guardaré en el calaix dels bons records

.

Gran afeccionat als trens, avui ha agafat un bitllet que el portarà més enllà. Bon viatge, amic!!!

dimarts, 10 de setembre de 2013

Som el que som i no hauríem de demanar permís ni perdó per ser-ho.

GLOSA INSTITUCIONAL ONZE DE SETEMBRE 2O13
Cementiri Vell d’Albinyana

Autoritats, representants d’entitats i associacions, amics i amigues,
Permeteu-me d’entrada que us agraeixi la vostra presència en aquest magnific indret, el cementiri vell d’Albinyana en aquest acte senzill però carregat de sensibilitat i emotivitat. Aquí, cada matí del !! de Setembre honorem les víctimes de la guerra. Els nostres líders anónims que van deixar la seva vida en defensa dels seus respectius ideals.
Som aquí també en compliment de la primera llei 1/1980 de 12 de juny que va aprovar per unanimitat el reconstituït Parlament de Catalunya  que va declarar institucionalment la Diada de l'Onze de Setembre com a festa nacional de Catalunya,  Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposa també l’esperança d’un total recobrament nacional
També,  per l’article 8 de l’Estatut del 2006 que explicita que a festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre.

Avui, 299 anys més tard d’aquells fets del 1714, origen de la commemoració de la Diada,  constatem que l’epopeia de tots aquells que van lluitar per les llibertats no s’ha evaporat, que el país  manté el somni. Que després de la llarga nit borbònica que va representar la victòria del Felip Vè, avui el país viu nous reptes i esperances.

Catalunya no ha esdevingut una societat feble, postrada i disposada a assistir  impassible el deteriorament de la seva dignitat. Ben al contrari, des de les arrels profundes que tenim com  a comunitat, es poden aguantar millor les situacions complicades, que no hem de negar també hi són dins la nostra societat.

Les canyes del deserts o les plantes que creixen vora els rius aguanten les ventades o les crescudes d’aigua, es vinclen, s’arranen quasi fins a terra. No són rígides perquè es trencarien. La capacitat d’adaptació i la seva flexibilitat fa que, quan hagi passat la tempesta o les rierades, es tornin a redreçar i tinguin més força que abans.

Aquesta metàfora de les plantes vora els rius, son l’exemple de com som. Tenim dificultats, d’ordre econòmic, de valors, d’autoestima. De migradesa de recursos públics en la majoria d’administracions. Tenim problemes reals con la pobresa, l’atur o la marginació en una part de la nostra societat

Ens en sortirem, ens podríem preguntar? I la resposta és inequivoca. Si.  Amb eines noves,  amb adaptació a la nova situació,  plantant cara des de l’assumpció de la realitat, i no posant cap límit a la legítima ambició.

Necessitem la força de creure en nosaltres mateixos. Aquella força, basada en uns valors propis, que ha fet que al llarg de la història Catalunya es mantingués dempeus, sense doblegar l’esquena ni abaixar el cap . No hauríem de viure de genolls, en un estat de dret. Som el que som i no hauríem de demanar permís ni perdó per ser-ho.

Estem vivint un profund canvi de mentalitat col·lectiu que passa per voler decidir, des de la més absoluta radicalitat democràtica com a de ser el nostre destí col·lectiu. En bona part de la nostra societat es constata una explícita voluntat de ser. Voluntat que tal com va dir ahir el President de la Generalitat, Artur Mas, ha “ajudat a construir aquest país generació rera generació amb persones de tot origen i condició”

La maduresa d’un procés democràtic es basa en el respecte a les posicions personals de cada individu, sense fer escarafalls als que pensa cadascú. Cal treballar doncs intensament amb els  reticents, els porucs, els desanimats, els escèptics o  els pessimistes per guanyar adeptes a la voluntat democràtica..

Necessitem gent capaç de picar el ferro fred. Que tingui Catalunya per prioritat, que se l’estimi. Que hi cregui, que hi tingui confiança, que no dubti, que no s’arronsi. Que prioritzi la cultura, l’ educació, la innovació, la nostra llengua, la recerca i desenvolupament tecnològic, que doni  suport a l’emprenedoria a  la igualtat d’oportunitats. Que vulgui un país millor pels seus fills i néts. Que imagini  un país creïble i atractiu, Quin repte tan apassionat tenim al davant! Fer entre tots  un país millor, de nou, que asseguri el seu benestar actual i futur, capaç de crear riquesa, de ser culte, de mirar al món


L’estimat  bisbe Joan Martí Alanis, fill del Milà, va dir  que “L'esperança esdevé quasi una necessitat vital, com l'aire que respirem. Vivifica, suscita energies, construeix el futur, alimenta la història”

Es temps de no rendir-se, de tenir esperança, De fer via, molta Via. De donar-nos les mans i continuar treballant per  construir, en positiu, també des de Albinyana, Les Peces, Bonaterra, La Papiola o el Molí del Blanquillo, o des de qualsevol indret del país  un sol poble del qual ens sentim tots i totes orgullosos.

Visca  Albinyana i Visca Catalunya

11 de setembre de 2013

Quim Nin
Alcalde d’Albinyana.


divendres, 23 d’agost de 2013

GERMANOR A LES FESTES MAJORS

A les dues d'aquest migdia de vigília de Sant Bartomeu, el nostre patró, les campanes ens han anunciat l'arribada de la Festa Major d'Albinyana.


Tres dies d'actes diversos, molts ja ben tradicionals com el pregó, els castells, la cercavila de foc o les havaneres. I com no també hi ha ball, cursa popular, sardanes, matinades, concurs de pintura, espectacle infantil, inflables.... i per segona vegada la cercavila amb els capgrossos locals, que tornaran a donar color i animació pels carrers del poble.

La setmana vinent tancarem l'agost festiu amb tres dies de festa a les Peces.

Però abans de les festes dels nuclis antics, han passat les de la Papiola i Bonaterra.

GERMANOR A LA PAPIOLA

La d'enguany a la Papiola ha estat una de les millors festes majors dels darrers anys en aquest barri. L'Associació de Veïns de la Papiola ha treballat de valent per oferir un bon programa d'actes, que va tenir l'acceptació massiva del veïnat . Entre els aspectes a destacar trobo com a principal la cohesió dels organitzadors, les ganes i voluntat de fer una bona festa i la germanor. I un detall que ho demostra és el  primer sopar popular de la "Caldereta de Xai". 


Ben preparat per un bon cuiner, el Pepe i els seus ajudants, en aquell sopar vaig tenir l'ocasió de saludar a un veterà cantant, Emilio José, que fa quaranta anys va guanyar el festival de Benidorm amb la cançó "Soledad http://www.youtube.com/watch?v=W_bYpZr6YCM 
Resulta que a la Papiola hi viu el seu germà i va venir a passar les festes i, com no podia ser d'altra manera, va participar activament.

I el passat cap de setmana van ser les festes de Bonaterra I,

FESTA FAMILIAR A BONATERRA I

Una festa molt familiar, però que té cada any molta gent que participa de les activitats. Currada i molt currada per una comissió formada per l'Ester i el TIno. l'Anna i el Xavi i el Loren i l'Anabel, enguany han incorporat  novetats com van ser una "festa blanca" on tothom vestia aquest color,  el concurs "Tu si que vals"  o el taller on cadascú es pintava la seva samarreta. 

dimarts, 6 d’agost de 2013

EL SOPAR DEL "COCHINILLO"

Acabem de deixar enrere la Festa  Major de Bonaterra 2. La que enceta l’agost festiu al municipi albinyanenc.
Com cada any, la voluntat d’una comissió organitzadora ha permès  poder viure uns bons dies de diversió.  I és que una festa  carregada de propostes pròpies, que la gent del lloc s’ha fet seves.. Des d’actuacions de djs de la pròpia urbanització, o dels bons músics l’Agustín i el Santi, que formen  Evolution, , fins als tradicionals campionats de dòmino patrocinat pel Bar Córdoba o el torneig de a petanca dirigida pel Sebastian, o les tardes dedicades als més petits, amb inflables, pallassos o escuma per refrescar...
De tot els actes, n’hi ha un que ha arrelat de manera singular. “el sopar del cochinillo”, que centenars de persones cada diumenge de festa major mengen sota les estrelles acompanyat per la tradicional sangria que preparen la bona gent de la barra, amb el Felipe al capdavant.  Un sopar que va començar quan un veí va proposar, dins els actes de la festa,  una rifa de “dos Jamones i dos paletillas”.  El afortunat guanyador, el Sepúlveda- que amb els anys ha passat a ser un dels cuiners principal del plat junt amb el Pepe Navarrro, va tenir la sorpresa que els dos pernils i les dues espatlles formaven part d’un  porc petitet que era exactament el premi.
L’endemà del sorteig,  va ser cuinat i menjat pels veïns del guanyador. I va ser tant l’impacte de la simpàtica trobada, que ha esdevingut un dels actes centrals de la festa.
Ara ens esperen les festes de la Papiola, Bonaterra I durant la segona quinzena  de mes la festa grossa dels dos nuclis antics, Albinyana i les Peces.

divendres, 12 de juliol de 2013

ESTRENEM CAPGROSSOS

Avui comença la Festa Major Petita d’Albinyana. Repic de campanes i teatre al vespre omplen el programa del primer dia. Per demà dissabte, comencem amb les matinades amb els grallers locals “La cresta de la Canya•, i al migdia el Pa Beneït, amb l’acompanyament pels carrers del poble de la cobla Sitgetana. A partir de les sis de la tarda, una novetat esperada: la presentació i bateig dels Capgrossos de la Societat. Celebro aquesta nova incorporació a la cultura popular del país. Uns capgrossos únics en el disseny, fets per les mans dels animats membres del “Forani Teatre” - el grup de teatre que té la seu al nostre poble-. Els padrins seran els gegantons i capgrossos de la Societat de la Bisbal i els nans i capgrossos dels Vendrell, amb els seus respectius grallers. Bateig a la Plaça Major i cercavila fins a l’entitat mare. El ball de nit amb el grup “Slogan” posarà punt i final a la jornada festiva.

Per diumenge, a les sis de la tarda, hi ha prevista l’exhibició de l’escola de ball “Ba-llem” del Vendrell i dels grups de la Societat albinyanenca de “Country Line Dance” i “Dansa del ventre”, i per dimarts, festivitat de la Mare de Déu del Carme, al vespre sopar i a continuació teatre amb la comèdia de Francisc Veber “El sopar dels Idiotes” amb el grup de teatre tarragoní, Vis de Vanadi per tancar la festa



diumenge, 16 de juny de 2013

LES SOCIETATS DE LES GRANS PERSONES

La gent gran del nostre municipi disposa de dues entitats que són dues grans famílies. En poc més d'un  mes totes dues han  fet les seves festes d'aniversari.

La més antiga, la Societat d'Avis les Peces-Albinyana, fundada per mitja dotzena de persones sota la iniciativa de Lluís LLoret ja fa vint-i-cinc anys  va fer ahir dissabte la seva trobada anual.  En aquesta simpàtica trobada sempre s'aprofita per retre homenatge als socis de més edat que com podeu veure a la fotografia, enguany van ser el Josep Garcia i la Conxita Ferré.  Enguany la Junta que dirigeix els destíns de la Societat, encapçalada per Josep Monfort, van incloure un pastís per celebrar les noces de plata. 


L'altra entitat d'avis, ubicada a Bonaterra, l'Associació de Jubilats i Pensionistes, que presideix Felipe López, és avui, probablement  l'entitat amb més socis de les que funcionen al municipi. Fa pocs dies va fer també la celebració del seu setzè aniversari.


Són enitats dinàmiques, ben vives. Que aglutien i que ajuden a apartar la soletat de les vides de molts associats. Tenen ànima solidària. No són associacions de gent gran, més aviat són associacions de grans persones. Són molt necessaries ja que aporten una experiència que no podem ni hem de voler prescindir. 






dijous, 9 de maig de 2013

LA DARRERA PASSADA

No hi ha paraules. No hi ha explicació possible. Una trucada de telèfon t’esgarrinxa el cor. No hi ha res a fer. Un accident, un maleit accident, ens ha pres, per sempre, a una persona estimada. Aquesta sensació de buidor, d’inmensa buidor, l’hem viscuda aquesta setmana a Les Peces, a Albinyana i a molts indrets del Penedès. El tractor rodes enlaire ens explicà que el Ton Canals ha llaurat la darrera passada. Es fa difícil explicar qui era i com era el Ton. Tots els que hem tingut la sort de compartir estones amb ell hem estat afortunats. Enraonador, amable, feliç, entregat al seus, al seu poble i a la seva terra.. I treballador, incansable. Si diuen que la cara és el mirall de l’ànima, aquest dijous al matí molts tteníem l’ànima plorosa. Una barreja d’impotència, ràbia i dolor. Un silenci escruixidor barreja de respecte i commoció es vivia a dins i a fora de l’església del Sagrat Cor de les Peces. Fa temps que sabem o hauríem de saber que la mort no és sinònim de justícia. Que les vides s’estronquen en pocs segons. Que els anhels i les esperances s’esvaeixen com si fossin fum. En una ocasió vaig llegir que al llarg de la vida de cada persona s’hi apropen persones estels i persones estrelles. Les persones-estels són fugisseres, enlluernen, però desapareixen. En canvi, les persones-estrelles són constants, no fan soroll, les trobes a diari, sempre hi son, no et fallen mai. No en tinc cap dubte que l´ Anton Canals ha estat per a molts una d’aquestes persones-estrella.

dissabte, 20 d’abril de 2013

Aquest Sant Jordi: "Restes, rastres, runes i records"

Aquest Sant Jordi ens ha portat un llibre del bisbalenc Benjamí Català. És un llibre de gran format, el cinquè que fa aquest autor. En aquesta ocasió torna a repassar les matèries que més l'apassionen: l'arqueologia, la història, la construcció antiga, la vida rural, les masies, els camins, els cellers, els corrals,.... Al volum hi trobem algun tema albinyanenc, com pot ser les vinyes de Tomoví on s'hi ha trobat material arqueològic. De lectura fàcil, el llibre es una autèntica delícia. He tingut oportunitat de fer-hi el pròleg. Es aquest que us reprodueixo: BENJAMÍ CATALÀ: FURGAR LA HISTÒRIA COL:LECTIVA El llibre que teniu a les mans escrit pel bisbalenc Benjamí Català, no us deixarà indiferent. Cada full és una concreció precisa de “les restes, els rastres, les runes i els records” focalitzats, principalment , en aquesta part del país, que és el Penedès, que l’autor ha anat recollint en la seva acurada memòria. En el moment de fer la primera llegida he recordat aquell ancià indi nord-americà que deia “vosaltres els blancs, sempre esteu fent preguntes. No en teniu prou amb escoltar i observar. Sovint es possible aprendre tot el que realment importa només observant i escoltant”. Fins el darrer detall, que per a la gran majoria de mortals a voltes pot semblar intranscendent, gràcies a la afinada observació del Benjamí, veu la llum, pren força i queda explicat per aquest savi bisbalenc, que ha demostrat, abastament, la seva estima pel patrimoni, l’entorn natural i les nostres tradicions Aquest passeig que trobem en cada capítol és un humil homenatge a una fesomia que mai ja tornarà a ser com era. El mal anomenat progrés s’ha carregat en pocs anys, espais que van aguantar centúries. I Català fa un exercici d’arreplegar els fruits que sorgeixen d’escodrinyar racons, treure la pols a paperots, furgar la història i trepitjar els camins. Ho adoba amb un regal magnífic. En tenir la mà trencada per dibuixar, ens ofereix, com veureu, imatges fotogràfiques fetes pulcrament només amb un llapis. Aquests dibuixos aviat esdevindran la única referencia d’un passat que es va escolant. Tots tenim les nostres dèries, enteses com aquelles idees que ens inciten permanentment a fer una determinada cosa. El Benjamí es fixa de fa anys, tal i com ja es van recollir en altres volums anteriors, en la defensa real de l’herència que hem rebut. Una herència senzilla formada per camins, masies, pallisses, eres, basses, fonts, barraques, murons, mènsules, marges, teules... herència que tenim davant dels ulls i massa cops no la veiem. I que es ni més ni menys la que ens ha permès construir la nostra particular identitat col·lectiva. Serveixen les pagines d’aquest, com la de tots els llibres anteriors de l’autor, com a base sòlida per a preservar, protegir i difondre la nostra llengua. En utilitzar un llenguatge precís, ric, amb el mot exacte que escau a cada cosa, indret o acció fa un gran servei a la nostra cultura perquè evita enviar a la calaixera dels records expressions i paraules que no es perden per substitució sinó per manca d’ús. Cada nom que s’abandona ens fa una mica més pobres. Tampoc estem davant d’un exercici de nostàlgia ni d’una voluntat de demostrar erudició. Al contrari. Qui coneix a Benjamí Català sap que sempre, amb infinita humanitat i humilitat, només demana respecte; el seu crit sempre s’adreça a valorar el que tenim, a ser-ne sensibles, a evitar-ne la degradació. Es fàcil establir complicitat amb la seva manera d’entendre el que convé fer. Només cal tenir-ne ganes. Seria molt convenient que aquell polític que arrepapat a la butaca es mira el món amb visió estreta, o aquell neorural -que va al tros i per comoditat ensulsia el patrimoni rebut- ho tinguessin present. Si volem endreçar amb detall la nostra consciència històrica, l’autor ens ofereix eines ben esmolades. Estris que permeten accedir ordenadament a una forma d’entendre com haurien viscut les generacions que ens han precedit i, com si fos una àncora, el llibre les enganxa per sempre més. Gaudiu i capbusseu-vos dels “rastres, restes, runes i records”. Són del Benjamí però també són els nostres. I el compromís que destil·la tot el llibre ens hauria de servir com a llum per a cercar un equilibri entre el que ens queda d’ahir, el que avui fem i el llegat que hem de transmetre.

dilluns, 1 d’abril de 2013

Puig de vostres sants favors....

Endinsats dins la primavera i quan el dia es va allargant, Albinyana ha tornat a viure amb el gust de la tradició i la història les activitats programades a l'entorn de la Setmana Santa. Actualment passem tràngols, temps dífícils tant en l'àmbit col·lectiu com a país com de manera individual per a molts veïns. I es necessari tenir esperances. Es amb aquest bri de certesa que anualment es repeteix, amb humilitat, un programa que vol portar un missatge que ens recorda que després de la mort hi ha una vida que segueix, que no ens hem de deixar vèncer per un ara incert. Puig de vostres sants favors, dóna Déu clar testimoni, humil i divino Antoni, I pregau per los pecadors . . . Aquest són la primera estrofa dels Goigs que es canten a l'ermita de Sant Antoni cada migdia del dilluns de Pasqua. El to d'aquest cant ens anuncia la fi dels actes de la Setmana Santa albinyanenca. La pujada a l'ermita arrenca a la primeria del segle XVIII. A Albinyana, fets com el "salpàs", la processó del Silenci del Divendres Sant -enguany més remullada que mai- o la pujada a l'ermita el Dilluns ens transporten a vivències pròpies, úniques i intenses. Ho van viure les generacions que ens han precedit. I ho continuem les actuals. I és que des de la personal intimitat, trobem en aquests dies moments per la reflexió i per la germanor. I per valorar els petits detalls... com unes escales ben netes o el ble encès d'un ciri...

diumenge, 24 de març de 2013

24 ANYS FENT POBLE AMB PASSIÓ

Acabo d'arribar del tradicional ressopó de cloenda de les representacions de Pàgines de Passió. Amb aquest diumenge de Ramos portem 24 anys ininterromputs -des-de 1990- escenificant amb sobrietat aquestes escenes de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús. Un dels llegats que ens va deixar mossèn Jordi Figueras va ser el text d'aquestes Pàgines. Després de més de vint anys semblen escrites avui mateix, ja que l'actualitat, la reflexió que comporten i el missatge que transmeten no passem de moda. Cada any he viscut les Pàgines des de dins. He anat observant com s'anaven fent grans a molts dels actuals apòstols, alguns fills dels primers actors que la van representar. I aquest és crec que el gran èxit. La continuïtat. Des del primer dia he pensat que fer la Passió, més enllà del sentit personal que cadascú li pugi donar amb més o menys càrrega de religiositat, és una manera clara i diàfana de fer poble. De fer comunitat. De sumar. De compartir. Albinyana té en les Pàgines de Passió una senyal d'identitat. Ens l'estimem, agraïm els que venen a veure-la, tots els aplaudiments sincers, les crítiques raonades, l'esforç de les persones que el dissabte al vespre abans del Diumenge de Rams o els que mateix dia de Rams puntualment a les vuit de la tarda fan cap a l'església del poble per veure i viure una manera particular i apassionant les nostres "Pàgines de Passíó".

diumenge, 17 de febrer de 2013

UNA LLUïDA FESTA DELS TRES TOMBS A LES PECES

Les Peces ha tornat a viure avui un fantàstic diumenge de Tres Tombs. Era la dotzena edició d’aquesta festa, que va començar gràcies al bon fer del Manolo Cordero. Prop d’una cinquantena de carros de pagès i carruatges de passeig i al voltant de seixanta cavalls de sella han passejat pels carrers de les Peces. Anaven encapçalats per la xaranga la Gresca el carro amb la imatge de Sant Antoni i el carro amb els típics tortells de la festa, que s’han esgotat al poc temps de posar-se a la venda. El recorregut pel cas antic del nucli ha arribat fins a l’església del Sagrat Cor on, aquest any per primera vegada, el mossèn Josep Maria Serra , ha fet la benedicció dels animals. Els participants a la festa han estat de de diferents poblacions veïnes com la Bisbal, Roda de Barà, Torredembarra, Banyeres, Santa Oliva, El Vendrell o Calafell. A part d’altres localitats més llunyanes com Sant Llorenç d’Hortons, Vilanova, Valls o Tarragona. La festa l’organitza l’Associació dels Tres Tombs local i té el suport de l’ajuntament d’Albinyana i la Diputació de Tarragona. La feina del Joan, el Magí, els Jaumes, i les seves respectives parelles fan que la festa de les Peces sigui de les millors que es poden veure a la demarcació. Enguany també han col·laborat en l’organització els voluntaris de Protecció Civil del municipi. Particularment m’agrada el regust d’autenticitat que destil·la la festa. Veure gaudir a la gent que hi participa o la que només ho fa com espectadors veient el bon fer dels genets i dels que porten els carros. En acabar la festa, després de lliurar els records, molts dels que hi han pres part s’acomiadaven amb un “fins l’any vinent.” El senyal evident que a les Peces s’ho han passat de conya.

dissabte, 2 de febrer de 2013

ADÉU A LA BONA GENT

En 48 hores donarem el comiat a dues dones albinyanenques, la Carme i la Lola, que defineixen molt bé una generació que es va apagant. Que va viure la posguerra i va tirar endavant una vida gens fàcil, amb molt de patiment, treballant sense descans, mirant sempre endavant. Amb la Carme, dona amb molt de caràcter i personalitat, vaig compartir junt amb els meus pares i la resta dels de casa moltes jornades de verema. De quan encara hi havia portadores... El pas del temps va fer que les seves forces anessin minvant fins dijous passat. De la Lola jo, com una gran majoria d'albinyanencs recordarem sempre la seva predisposició a ser útil per qualsevol demanda que se li feia. Positiva, afable i carregada de generositat. De les seves mans sortien els vestits per l'elenc de teatre de la Societat, per a les cavalcades de Reis, o per les representacions de la Passió, per posar només uns exemples. La Lola ha estat una d'aquelles dones que ha tramés veritable lliçó de vida en tot el que ha fet. Diem adéu a persones que han estat senzillament, bona gent,molt bona gent. Persones de pedra picada. De fiar. Que s'han fet estimar. Reposin en pau.

diumenge, 20 de gener de 2013

EL 20 DE GENER, DIA PER NO OBLIDAR A ALBINYANA

La roda del temps no s'atura. El primer mes de l'any va passant. Avui ja és 20 de gener. Durant aquest espai de temps hem deixat enrere les festes de cap d'any i Reis,on per cert a Albinyana van arribar amb carrosses noves i ja s'acosta el temps de Carnaval i de la festa dels Tres Tombs el proper 17 de febrer a les Peces.
Durant aquests darrers dies hem acompanyat en seu darrer viatge a uns quants veïns entre ells al encara jove, Raimon Arnal. Fa anys, tal dia com avui, al poble hi havia festa. Es feia ball. Era la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener. Era la festa major d'Hivern. Ara ja no. El 20 de gener va deixar empremta al nostre poble.
El parte de guerra del bàndol nacional del 20 de gener del 1939 deia: ((Ha continuado en Cataluña el victorioso avance de nuestras tropas, que en el día de hoy y hasta media tarde habían ocupado . . .Bisbal del Panadés y Creixell y las importantes posiciones de . . . Ermita de San Antón . . . ) Pels carrers del poble van passar soldats de les tropes republicanes, que van patir moltes baixes, i després les del cantó franquista. D'aquell fet tenim un testimoni que ens ho recorda permanentment: La fossa comuna del cementiri vell. En aquell indret hi ha els soldats que van perdre la vida al poble barrejats amb veïns del poble i que homenatgem cada any, al matí de l'Onze de Setembre. El 20 de gener no pot caure en l'oblid. Al contrari. L'hem de tenir present. Perquè la història local mereix no ser silenciada ni amagada.